(…)

El divorci del poder i la política

Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l’habilitat de decidir què cal fer). Abans l’estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l’estat ho executés. Ara la política decideix però ha d’esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.

La sobirania zombi no té res a fer en el món global

El poder real que determina les nostres forces, el de l’economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l’abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l’equivalent de l’estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l’opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.

(…)

És Nadal cada vegada que estàs en silenci per escoltar l’altre.

És Nadal cada vegada que no acceptes aquells principis que desterren als oprimits al marge de la societat.

És Nadal cada vegada que esperes amb aquells que desesperen en la pobresa física i espiritual.

És Nadal cada vegada que reconeixes amb humilitat els teus límits i la teva debilitat.

És Nadal cada vegada que permets al Senyor renéixer per donar-lo als
altres.

Beata Mare Teresa de Calcuta

(La cita l’acabo de llegir al Facebook del Raimond Blasi, però m’ha semblat tan oportuna que l’he volguda fixar al meu bloc.)

Doncs www.mypicsmap.com permet fer precisament això: presentar sobre un mapa els àlbums que tenim al Flickr.

Aquí teniu els meus, que també podeu veure a la pàgina de fotografia d’aquest bloc:
Mostra’m un mapa més gran

Com a membre d’Unió, jo seré un dels 5 consellers municipals de CiU que, a més de formar part del plenari, formem el Consell de Govern del Districte. En el meu cas m’encarregaré de Barri de Congrés Indians i dels temes de Promoció econòmica, Desenvolupament urbanístic i Seguretat.

Em ve molt de gust fer aquesta tasca perquè crec que em permetrà un contacte molt directe amb els veïns i veïnes i amb les entitats del Barri i del Districte, als quals espero poder fer servei apropant-los l’administració i el Govern municipal, i, potser aconseguiré apropar, ni que sigui una mica, la política al ciutadà.

Des d’aquí, doncs, em poso al servei de tots vosaltres per qualsevol cosa que necessiteu.

A disposar.

Onze de setembre de 2011. 30 anys de democràcia i encara queden tantes coses per defensar i reivindicar…. I a sobre des d’Espanya no paren amb el rodet uniformitzador: sembla que s’ho estiguin prenent com un costum, això d’amanir-nos cada Onze de setembre amb una sentència contra Catalunya!! Començar a cansar, de debò, tant d’afany laminador i uniformitzador.

Ahir la vespre, en l’acte de CiU al Fossar de les Moreres, defensa de la llengua catalana a l’escola, càntics d’independència, “està clar que ja no tenim cap encaix dins d’Espanya”. Avui un diari titula: “Adéu Espanya”. Aquest és l’objectiu, però assolir-lo no serà gens fàcil, ben al contrari.

Per tant ens podem cansar. Si nosaltres abdiquem, ningú continuarà la lluita per nosaltres. Llevem-nos d’hora doncs, i continuem la lluita diària, cadascú des del seu àmbit, amb constància i paciència, i amb l’objectiu de fer d’aquest país sigui un lloc millor per a tots i totes els qui hi vivim avui i per als qui el rebran el dia de demà. “Si ens hi posem, som imparables”,  ja ho sabeu!

Compartiré taula amb en Salvador Aragonès, periodista i professor de la Universitat Internacional de Catalunya
la Marta Carballo, empresària i directora de Hellocomunicacion.com i en Genís Roca, expert en social media i soci de la consultora Rocasalvatella.

A més tindrem, per telèfon, un testimoni sorpresa/sorprenent des d’Igualada.

Si algú vol o pot sentir-ho en directe, el debat serà de 21h a 22h, i es tornarà a emetre dissabte  7 de maig a les 20h. Trobareu les freqüències de Ràdio Estel aquí.

Pèro si no podeu ser-hi en directe, sempre podreu tornar a sentir el debat en qualsevol moment mitjançant el bloc del programa Plusvàlua, en aquesta entrada.

Els continguts seguiran sent els mateixos, però he volgut donar més relleu a les fotografies, que és el que més publico i una de les meves aficions preferides. Per això a la capçalera hi podeu veure una presentació dinàmica de les meves darreres fotografies que he publicat a l’ àlbum de fotos de Flickr.

Hi he afegit una integració amb el Twitter i aviat n’hi haurà amb el Facebook i amb altres xarxes socials.

Des d’un punt de vista tècnic, el bloc està allotjat íntegrament al meu servidor (claudi.cat) en lloc d’en un compte de wordpress.org, i això em permetrà més innovacions i major control sobre el que publico.

Aprofito per felicitar-vos la Diada de Sant Jordi amb una imatge treta de l’especial Sant Jordi que ha publicat la Generalitat i que us recomano per les galeries fotogràfiques que inclou, amb les imatges dels fotògrafs professionals de la institució.

[Autor: Generalitat de Catalunya]

Priorat benedictí. Tingué una escassa vida monàstica els s. XII i XIII. L’any 1212 ja no tenia comunitat, però encara es considerava priorat de Tavèrnoles. Les seves notícies es perden al s. XV.

David Miró, Ara, 4-4-2011

Genís Roca, a la Catosfera 2011

Divendres passat (25 de març) vaig anar, com cada any, a les Jornades de la Catosfera, que podríem definir com una trobada dels internautes catalans més actius. Enguany celebràvem ja la 4a edició! Que lluny queda ja aquella primera Jornada del 2008 sobre la blocosfera catalana, organitzada i pilotada en primera persona pel Marc Vidal!

Tot un goig veure l’auditori de Granollers quasi ple un divendres a la tarda,  amb destacats blocaires com la Trina Milán, en Donaire, el Janquim –em sembla que encara no ens hem presentat, tot i que l’hi he vist cada any– o en Benach entre el públic. I tot un goig sentir unes primeres figures ajudant-nos a reflexionar sobre els xarxes socials.

Aquesta vegada, de blocs no en vam parlar (“els blocs són a internet el que els 600 a l’era de l’automòbil”, ens van deixar anar en Genís Roca… però d’alguna cosa deuen servir encara, afegeixo jo!) però en canvi van regnar Twitter i les xarxes socials, com veureu tot seguit en les notes de cada ponent:

Genís Roca: Què en quedarà d’aquest temps de xarxes?

El context
Els blocs són a Internet el que els 600 ha esta a l’era de l’automòbil,
Del 1995 al 200 vam viure la Internet de els empreses; només algunes organitzacions potents (diaris, empreses, administracions) publicaven a Internet

El següent pas va ser la Internet de les persones. I ara, anem cap a la Internet de les coses, on tot es converteix en un servei (en lloc de Cds, compren el servei de música de Spotify)

Ara, l’enfocament és al resultats: l’empresa que està a les xarxes socials ho fa perquè, si hi és, ven més.

Visions de futur

El futur és síncron (immediat), mòbil i geoposicionat: els empleats de La Caixa sortiran a vende hipoteques al carrer, amb un Ipad connectat a la seva xarxa

Decadència del PC: l’ordinador de sobretaula ha passat a la historia.

Realitat augmentada: sí, serà la nova domòtica, “però tranquils…” (esperem-la asseguts).

Software: està a punt d‘arribar un nou “office”, una eina que integri totes les aplicacions del web 2.0 (com el Microsoft office ho va fer amb la ofimàtica).

Facebook: no doneu per fet que Facebook és la xarxa del futur. Jo no invertiria diners en Facebook.

El negoci és a les bases de dades. El negoci de les xarxes socials és el de captar clients per dur-los cap al web de la companyia, que és on es fan les vendes. Tornen els webs, i han d’estar preparats per rebre els visitants que venen de les xarxes socials.

La participació està sobrevalorada: tos tenim poc temps i, si l’hem de dedicar a participar, que sigui per a quelcom de concret i útil.

Hem arribat a un moment en què tot és públic; però cadascú ha d’administrar allò que és privat.

Habilitats digitals per tothom, per a tota la població! I això no significa només engegar l’ordinador i el navegador: cal saber treure profit de les possibilitats que ens ofereix la xarxa.

Taula rodona: alguns apunts.

Saul Gordillo: Twitter i les xarxes socials ens generen estrés, i massa soroll. Estem a punt de caure en la dictadura del #trendingtopic

Carles Capdevila, sobre els xarxes socials: es declara “practicant” però no “creient”.  (Vegeu com ho explica al seu editorial a l’Ara del 28-3-11 ()

Sembla que això de les xarxes socials fa que en general, la gent “no hi som del tot”, (potser perquè una part de nosaltres està massa pendent dels ‘aparatets’, o potser perquè ens falta un bull?)
I una gran veritat: respecte a la internet, entre els pares, trobem el “papa nates”, totalment entregat i procliu a qualsevol cosa que soni a tecnologia per als seus fills; i el “pare noic”, esverat pels perills que corren els nens si es connecten. I entremig, una gamma de posicions raonables.

Més enllaços:

Web de la Catosfera 2011
El relat oficial, per la trina Milan
La crònica al 3cat24.cat del Janquim
La #Catosfera al Twitter

Una tria de fotos dels Alps, a la zona de Savoia. Les fotos són fetes des de punts diversos de lespistes d’esquí de Merible i Valthorens.

Un pasiatge impressionant i la sort de poder-lo fotografiar en uns dies de bona llum.

En conseqüència, dijous passat el Parlament va investir Artur Mas com a President de la Generalitat, i demà, 27 de gener, prendrà possessió del càrrec.

Estic convençut que Mas ho farà bé. Durant aquest 7 anys de travessia del desert, Mas s’ha preparat a fons, ell i el seu entorn: ha revisat de dalt baix CDC i n’ha fet un  un partit renovat, actual i posat al dia, aprofitant tota l’experiència del passat i aprenent dels errors; i ha consolidat els llaços amb Duran Lleida i amb Unió per fer més forta la coalició de CiU, com s’ha pogut constatar a la campanya i al míting el Palau Sant Jordi.

Per tant, Mas parteix de zero, amb una federació motivada i tensionada favorablement, amb un equip renovat i amb uns objectius i un programa per complir. En això fonamento la meva esperança i confiança que tindrem un bon Govern, malgrat el desfavorable context en què ens trobem.

Des d’aquest bloc procuraré seguir l’acció del Govern de Mas, tant per comentar-ne els encerts com les equivocacions. Com a militant, continuaré treballant en els òrgans del meu partit, UDC. I des de la meva petita parcel•la com a funcionari del Departament d’Economia, posaré també el meu gra de sorra per aquest futur que volem, i que jo vull, per al meu país.

• Programa electoral de CiU
• Article: «La perseverança d’Artur Mas: a la tercera va la vençuda»

La darrera col.lecció de fotos que he publicat al meu perfil de Flickr és «Tardor a Irati», un seguit de fotos de finals d’octubre que vaig fer per la Vall de l’Irati, els plans de l’Abodi i la falda de l’Orri, a Navarra.

Al respecte, se m’acuden les següents reflexions

1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté com a ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu: mai ningú haia acumulat tan poder al govern espanyol. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.
2. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?
3. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Muñoz, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest és el qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel•lectual dels sindicalistes!
4. Li fa l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.
5. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre temes tan preocupants com, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!
6. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.
7. El PSC perd pes en aquest Govern, però, ¿a que esl seus 25 diputats seguiran votant com un sol home totes i cadascuna de les propostes del PSOE, encara que vagin contra Catalunya? el darre exemple són els pressupostos generals del 2011, on la inversió a Catalunya només es del 15,2%, incomplint així la Disposició addicional 3a de l’Estatut? en canvi, a Andalusia o Aragó síq ue compelixen els precentatges d’inversió! I si a sobre, a Catalunya, només n’executen un 75%, el total d’inversió ueda en un exigu 12%, en llco del 18,5% que fixa l’Estatut, una llei espanyola, mal que ens pesi, però que ni ells mateixos compleixen!!!

Trobareu tot el detall de la ruta i algunes fotos més en aquesta adreça de Wikiloc, el web de les rutes en bicicleta, a peu, en canoa…

1. Els membres del Tribunal Constitucional espanyol han demostrat ser uns antidemòcrates : si haguessin tingut una mínima convicció democràtica, s’haurien abstingut d’esmenar un text votat per dos parlaments (i convenientment ribotejat, rebaixat, pel segon)  i refrendat pel poble català.
2. A més a més, no tenen cap legitimitat ja que el mandat de diversos d’ells, començant per la pròpia presidenta, estava caducat. És un frau de llei que continuïn al seu lloc, i malgrat això, cap fiscal actua contra ells.
3. A sobre de tot això, han actuat com uns totalitaristes i un s prepotents i han volgut humiliar Catalunya incloent fins a 7 vegades la “indissoluble unitat d’Espanya” en el text de l’Estatut.
4. Per cert, és inacecptable que, unes persones no elegides democràticament no només censurirn, sinó que a sobre reescriguin un text sorgit de la voluntat popular.
5. Aquesta sentència s’ha emès a petició tant del PP com del PSOE: sembla que el President de la Generalitat ha oblidat que el seu correligionari Enrique Múgica, socialista com ell, com a Defensor del Poble (suposo que del poble espanyol, no del català) també va presentar un recurs contra l’Estatut, igual que el PP.
6. En tot cas, Catalunya segueix sent una nació, i seguirà sent-ho mentre els qui la conformem ho entenguem així, diguin el que diguin els papers emanats dels caducats òrgans espanyols.
7. A pesar de tot , se me’n fum el que digui la sentència: Espanya ha fet d’Espanya i no calia esperar altra cosa.
8. A partir d’avui, la línia discontinua que separava Catalunya d’Espanya passa a ser més clara i més nítida: l’únic futur digne per a la nostra nació és la independència. I l’aconseguirem és d’hora que tard. Amb fets com els que tenim al davant, cada vegada som més el qui n’estem absolutament convençuts.
9. Senyors del TC: els desitjo que visquin uns quants anys més per poder veure la independència de Catalunya transmesa per Euronews (en versió espanyola no cal dir-ho) mentre vostès, asseguts encara a la seva poltrona, contemplen de cua d’ull un exemplar emmarcat de la Constitució i de l’antic Estatut de Catalunya on hi figurava la seva indissoluble unitat d’Espanya.

Miramar

Mirador de l'alcalde

Entrenant amb la bici, m’he arribat fins als miradors de Montjuïc: uns espais que han estat darrerament en obres però que han quedat molt dignes. Mereixen una visita a peu una tarda o un capvespre, amb cervesa inclosa a la terrassa de Miramar.

El detall de la ruta, a http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=986357



«Me duele España

Mal anda la política: de ser “la forma más noble de caridad”, pasa al último puesto en la escala de aprecio de los ciudadanos. Quisiera proponer un diagnóstico global en doce tesis, al que añadiré un estrambote judicial y un sueño.

I) 1. En una sociedad sin valores, la corrupción y la bajeza moral no quitan votos, más bien despiertan envidia e ilusión por participar en ellas.

2. La crisis económica no ha sido producida por el Gobierno, pero sí mal gestionada desde un ingenuo optimismo progresista.

3. Los “mercados”, como sujeto económico, no existen. Pero sí existen unas manos invisibles que los orientan hacia el máximo beneficio de unos pocos.

4. Las agencias de calificación no son instrumentos neutrales de información, sino agentes interesados de presión.

5. La reforma del mercado de trabajo no crea más empleo digno y justo, sino sólo migajas de empleo y opresión del obrero.

6. Los sindicatos debieron utilizar su fuerza cuando, pese a la bonanza económica, crecían las diferencias entre los que ganaban más y los que menos. Por no hacerlo, están en un pataleo inútil: como el enfermo pulmonar que no supo dejar de fumar y ahora se niega a ser operado.

7. El retraso de la jubilación hasta los 67 años es razonable dada la mejora de la salud que mantiene la capacidad laboral y aumenta el número de personas de esa edad.

8. De la crisis actual sólo saldrá un mundo más injusto, mayor concentración de la riqueza y una subida notable de lo que se llama “tasa natural de paro”.

9. El poder político, sin el poder económico, sirve para muy poco y convierte la democracia en un cadáver o un enfermo tísico.

10. Cuando se trata de un vertido de petróleo en las costas de Estados Unidos se ponen en marcha remedios imposibles y desesperados, aunque fracasen. Cuando se trata de una inundación de hambre y miseria en medio mundo, se rehúye intentar esos remedios (tasa Tobin, gravar duramente las rentas más altas, acabar con paraísos fiscales…) alegando simplemente que “son cosas muy difíciles”.

11. La denostada Doctrina Social de la Iglesia no era ningún modelo de progresismo, pero tendría hoy cosas muy serias que decir. Ya en 1891, León XIII afirmó que obligar al obrero a aceptar un contrato injusto, porque no le queda otra salida, es una forma de “violencia”. Y en 1931 Pío XI diagnosticó que nuestra economía “está gravemente enferma”.

12. Un pensador medieval, llamado Gerson según unos y Tomás de Kempis según otros, escribió que “las ocasiones no hacen a los hombres, pero sí demuestran lo que son”.

Mirando a casa: da cierta náusea esa bajeza moral que, cuando viene el lobo, se sube a un árbol y desde allí insulta al pobre que lucha con la fiera: “¡impostura, infamia, incapacidad total!”; que esgrime una concepción talibán del diálogo (“dialogaré sólo si hace usted lo que yo diga”), y considera que todos los medios son lícitos con tal de llegar al poder. También da cierta pena la chapucería de quien, confiado en su buena estrella, cree que puede negar los hechos sólo por sus buenas intenciones progresistas, y acaba haciendo lo contrario de lo que prometía.

II) Ante la chapucería bien intencionada poco apta para gobernar, y la bajeza moral nada deseable en unos gobernantes, cabe cantar, parodiando a los serenos de La verbena de la Paloma:”¡Cómo está la política!”;

-”Pues… ¡y la judicatura!”. La justicia aparece ciega, no por su imparcialidad sino cegada por intereses políticos. Si Kant escribiera hoy una crítica de la razón, le bastaría venir a España y estudiar a nuestros jueces, para desarrollar su “analítica trascendental” (así llamada no por “importante”, sino porque el sujeto “se trasciende”: se proyecta a sí mismo en el objeto, en lugar de dejar que el objeto se haga presente en él). De ello tienen culpa, otra vez, PP y PSOE.

III) ¿Qué nos queda? Soñar con un poco de humor como Luther King. Por ejemplo: “Llegaron las elecciones y nos molieron a palos; que Dios castiga ilusiones en los progres y en los malos”… Es decir: la próxima contienda arroja un gran descenso de los dos partidos mayoritarios, que posibilita un gobierno de coalición de todos los demás (IU, UPD, nacionalismos varios…). Imaginen ustedes: Duran Lleida presidente; Llamazares, ministro de Hacienda; Erkoreka, de Interior; Rosa Díez, de Educación; Ridao, de Trabajo… ¿Y Carod? ¡De Exteriores, naturalmente! Vaya quimera. Duraría poco, pero ¡a lo mejor sacábamos una reforma de la ley electoral! O nos divertíamos un poco. Y entre tanto, los dos grandes partidos ponen un “cerrado por reformas”, y se someten a alguna forma de “ejercicios espirituales”…

Jose Ignacio González Faus, La Vanguardia, 21-06-2010» [versió en PDF]